(Campanet, Mallorca, 14 setembre 1881 – 11 octubre 1958)

Escriptor. Seguí estudis eclesiàstics a Palma de Mallorca, on després fou catedràtic de poesia i retòrica al seminari (1905-13). A partir del 1907 participà diverses vegades en els jocs florals, als quals presentà La cabellera de Verenice i Vida pagesa (1908), fou proclamat mestre en gai saber el 1910 amb la poesia La mort de Maig.

Fou col·laborador de “La Veu de Catalunya” i “La Publicitat”, de Barcelona, ciutat on visqué més de vint anys i es relacionà molt amb els noucentistes. Escriví per a “El Sol”, de Madrid, i col·laborà en altres revistes i diaris.

La seva obra poètica és formada per Lliris del camp (1909), A sol ixent (1912) i Les corones (1917), recull que aplegà a Poesies (1931). La seva poesia, entre romàntica i parnassiana, és clàssica amb òptica moderna i conserva l’esperit mediterrani propi de l’escola mallorquina. Fou admirat per Mistral, Costa i Llobera i Joan Alcover. L’any 1922 li fou atorgat a Barcelona el premi Fastenrath pel llibre Les corones.

Escriví també Els sants de Catalunya (1909-12) i La minyonia d’un infant orat (1935), on recull la seva autobiografia, escrita en una deliciosa prosa poètica.

Traduí per a la Fundació Bernat Metge les Geòrgiques de Virgili (1918), Tàcit, Horaci, Ciceró, etc, i en vers l’Eneida (1917-18). També escriví Els sants de Catalunya (1917-22), en cinc volums, Els camins del paradís perdut (1920), entre la història i la llegenda, i el recull de proses Per l’altar i per la llar (1928).

Després de la guerra civil es dedicà molt a estudis i traduccions en castellà de clàssics grecollatins i de Pares de l’Església. Les Obres completes aparegueren el 1962.