Poble, a l’antic terme de la Baronia de Lavansa. És situat a l’esquerra del riu Boix.
L’església, on es venerada la Mare de Déu del Remei, és de construcció romànica, depenia del priorat de Meià.
Al cim d’un roca hi ha les restes de l’antic castell d’Argentera.
(Llimiana, Pallars Jussà / Vilanova de Meià, Noguera)
Un dels cims (1.593 m alt) del Montsec de Rúbies, a l’oest del pic de Pallars, termenal dels dos municipis.
Antic poble i castell, que és l’origen de la vila.
Les ruïnes són a l’extrem est del puig de Meià (909 m alt), contrafort sud-oriental del Montsec, on hi ha el santuari del Puig de Meià, que domina la vila de Vilanova, on sembla que es traslladà la població després d’haver estat destruïda, probablement durant alguns fets bèl·lics.
El castell fou centre de la conca de Meià, funció que després exercí el priorat de Santa Maria de Meià.
(Vilanova de Meià, Noguera, segle XVIII – Catalunya, 1817)
Jurista i erudit. Fou doctor en filosofia i regent de lleis (1791) a la Universitat de Cervera, on intimà amb Ramon Llàtzer de Dou i amb Josep de Vega.
Fou personer de Vilanova de Meià (1765) i, més tard, advocat de l’audiència del Principat i fiscal del tribunal reial de Cervera. Pertanyia a l’Acadèmia de Jurisprudència i a la de Bones Lletres (1787) de Barcelona.
Publicà, entre altres, Discurso sobre el origen, antigüedad y progresos de los pósitos o graneros públicos de los pueblos (1787), Qué autores o documentos existen que puedan conducir para arreglar una gramática catalana, junto con un catálogo de las obras que se han escrito desde el reinado de Jaime el Conquistador (1795) i ¿Cuando tuvieron origen en Cataluña los apellidos y de qué se tomaron?’ (1805).
Antic terme municipal, situat a la conca de Meià i drenat pels rius Boix i Seguers.
Comprenia els pobles de Lluçars, que n’era el centre administratiu, Gàrzola, Tòrrec, Boada i Argentera.
Donà nom al municipi una antiga jurisdicció senyorial que tenia com a centre la casa de la Vansa.
Fou agregat abans del 1930 al municipi actual.
(Vilanova de Meià, Noguera, segle XVIII – Madrid ?, segle XVIII)
Metge. Exercí a Extremadura (1735-55) i, com a metge reial, a Madrid.
Entre els seus escrits és important Nuevas utilidades de la quina (Madrid, 1763), on estudià i defensà aquest medicament en el tractament de les febres.
Dades dels Països Catalans 