(la Pobla de Claramunt, Anoia)
Antiga església del castell de Claramunt.
Fou bastida després del 1463, quan el primitiu castell i església (inicialment de Santa Maria, amb tres naus i tres absis, les restes de la qual encara es conserven) foren destruïts. Fou, com l’anterior, parroquial del lloc fins el 1603.
S’hi celebra un aplec el primer de maig.
(Piera, Anoia)
Antiga església i antic terme, al sector oriental del terme, vers Masquefa.
L’església, sufragània de la parròquia de Sant Jaume Desoliveres, des del 1018, rebé antigament el nom de Santa Creu de Palau, i en algunes ocasions Santa Maria (o Santa Creu i Santa Maria) de Palau.
El nom de Creixà és esmentat ja al segle XII. Fou primitivament sufragània de Piera (1184). Fou ampliada i renovada als segles XVII i XVIII.
(Orpí, Anoia)
Poble i actual cap del municipi, a l’esquerra de la riera de Carme, enfront del poble d’Orpí.
L’església parroquial, notable exemplar gòtic (segle XIV), ha estat restaurada recentment per la diputació provincial de Barcelona. S’hi venera una imatge de la santa, policromada, obra probable del segle XIII, i hom hi celebra anualment el popular Aplec de les Bresques.
(Santa Maria de Miralles, Anoia)
Església i caseria, cap del municipi, situada al fons de la vall, prop de la carretera, on es traslladà vers el 1915 la parroquialitat de l’antiga església, situada prop del castell.
El 1413 consta existent amb el nom de Florensola, i més tard de Fransola.
Es restaurà el 1913, i el 1916 s’amplià i es construí al seu costat la rectoria.
(Veciana, Anoia)
(o Sant Pere Desvim, o del Vim) Poble, situat al peu de la carretera dels Prats de Rei a Igualada per Copons.
Existia ja el 1113, i molta part del seu terme fou donada a Sant Cugat del Vallès.
L’església del segle XV al XIX, fou sufragània de la dels Prats de Rei, amb 6 cases el 1686. Ara és sufragània de la de Sant Salvador de Miralles. Resta l’edifici romànic, amb modificacions posteriors.
(Calonge de Segarra, Anoia)
(o Sant Pere de l’Arç) Poble, a l’est del terme, al peu de la carretera de Calaf a Pinós.
L’església parroquial fou cedida el 1040 a la canònica de Sant Vicenç de Cardona. Fou renovada i consagrada el 1148. Subsisteix l’edifici romànic, modificat i amb la volta refeta al segle XVIII. Guarda els antics retaules barrocs.
Prop de l’església hi ha un grupet de cases, la majoria tancades.
(Sant Martí de Tous, Anoia)
Antiga església, situada prop de la carretera d’Igualada a Santa Coloma de Queralt, a l’oest del poble.
Era un gran edifici romànic de tres absis, consagrat vers el 1035.
En resta en peu la capçalera, convertida el segle XV en una capella més reduïda.
No té culte des del segle XX, i es convertí en un edifici per a usos agrícoles.
(Copons, Anoia)
(o de Copons) Caseria, situada 2 km vers el nord-est de la vila, a la vall de la riera d’Anoia, a l’esquerra del riu.
L’església de Sant Pere, existent ja el 1038, tenia un petit nucli o sagrera pròpia el 1320, que es despoblà totalment als segles XIV i XV.
Modernament es formà entorn seu una petita caseria que tenia nou cases el 1850.
(Rubió, Anoia)
Església. Fou centre d’una petita demarcació parroquial de l’antic castell d’Ardesa, fusionat amb el de Rubió, situat al sud del municipi, al puig de Sant Miquel (233 m alt), veí de l’església.
Té un absis del segle XI, i es completà la nau al segle XII. Fou consagrada el 1192 i modificada la volta al segle XVII.
No té culte des del 1936, va caure la seva volta i recentment ha estat restaurada.
(el Bruc, Anoia)
(o Sant Pau Vell) Poble que s’aixecava primitivament al costat del castell de la Guàrdia o de Bonifaci (la Guàrdia del Bruc), documentat des del 973, contrafort del Montserrat, al nord-oest del coll de can Maçana.
Existia una primera església de Sant Pau el 1084, que fou renovada al pas del segle XIII al XIV i que avui és en ruïnes i abandonada. Entre el 1740 i el 1742 es construí una nova església un xic més avall, prop de l’antic mas Elies o Forn del Vidre, al lloc on hi havia des del segle XIII una capella dedicada a sant Abundi o sant Aon.
Originàriament la parròquia de Sant Pau fou matriu del terme del Bruc, però a partir del despoblament del segle XV s’invertiren els papers i entre els segles XVI i XIX consta com a sufragània del Bruc.
Al segle XIX recuperà el caràcter de parròquia rural.
Dades dels Països Catalans 