Arxiu d'etiquetes: nobles/dames

Urtx

(Catalunya, segle XI – segle XIII)

Llinatge feudal. Probablement eixit del casal vescomtal de Cerdanya-Conflent.

Efectivament, hom pot identificar un vescomte Bernat d’Urtx, que actuava el 1081 i era fill d’un Bernat, amb el Bernat fill del vescomte Bernat II de Cerdanya-Conflent. Els Urtx empraren el títol vescomtal almenys fins al 1130.

Sembla també que els Naüja tenen el mateix tronc que els Urtx, car posseïen béns a Naüja, Illa, Vilella, Rigardà, Jóc, Espirà i Estoer, tots aquests llocs essent senyories dels Urtx.

Un dels primers personatges documentats és Galceran d’Urtx.

Urrea, Aldonça Eiximenis d’

(Aragó, segle XIII)

Dama. Filla del noble Eiximèn d’Urrea. Es casà amb Ferran Sanxis de Castre, fill natural de Jaume I.

En restà tràgicament vídua el 1275, quan Ferran fou negat al riu Cinca per ordre de l’infant Pere.

Tingué del seu marit un fill, Felip Ferrandis de Castre, que havia de continuar el llinatge.

Urgell, Isabel d’

(Balaguer, Noguera, 12 març 1409 – Coïmbra, Portugal, 17 setembre 1459)

Duquessa de Coïmbra. Primera filla del comte Jaume II d’Urgell. El 1412 el seu pare negocià de casar-la amb un fill de Ferran I, i es convingué que portessin ambdós els títols de ducs de Montblanc i comtes d’Urgell.

El 1415 fou separada de la seva mare i portada a Balaguer a casa de Ramon d’Empúries, que la dugué a València, on residia la cort, i després, per ordre del rei, a Castella. Allà residí amb la vídua de Ferran I.

El 1428 fou casada, per procuració, al castell d’Alcolea de Cinca (que ella aportà en dot) i, en persona, a Portugal, amb l’infant Pere de Portugal, duc de Coïmbra. El 1433 el seu marit segrestà l’infant Enric, comte d’Empúries (germà d’Alfons IV), i la seva muller, i intentà, sense èxit, de bescanviar-los pel seu sogre.

Urgell, Guerau d’

(Catalunya, segle XIII – després 1271)

Fill del comte Ponç I d’Urgell.

A la mort del seu germà, el comte Àlvar, pretengué d’heretar el comtat al·legant que els fills d’Àlvar amb Cecília de Foix eren il·legítims, però Jaume I de Catalunya-Aragó, que havia ocupat el comtat, es negà a reconèixer-lo.

Unifred I de Ribagorça

(Franja de Ponent, segle IX – 950)

Comte de Ribagorça (vers 920 – vers 950), anomenat també Bernat. Associat al govern pel seu pare, Ramon II de Pallars-Ribagorça, reconquerí les terres centrals de la Ribagorça als sarraïns (908).

Es casà amb Toda d’Aragó, i estengué els seus dominis per les terres del Sobrarb, que repoblà. Heretà el comtat junt amb el seu germà, Miró I, mentre que els altres dos germans heretaven el Pallars.

Les seves conquestes als sarraïns el convertiren en una figura mítica popular, sobre la qual es creà la llegenda de Bernat de Ribagorça.

Unifred

(França ?, segle IX – Itàlia, després 864)

Comte de Barcelona, potser de Girona i d’Empúries, de Rosselló, de Narbona i d’altres comtats septimans (857-864). La seva procedència és controvertida.

El 857 Carles II el Calb li encomanà el marquesat de Gòtia, en substitució del destituït Odalric, a més dels comtats de Beaune i Autun, a Borgonya, que havia pres el traïdor Isembard. El mateix 857 negocià un tractat de pau i amistat amb el governador de Saragossa ‘Abd al-Uwar, el qual li permeté de passar l’any 858 a França, on ajudà Carles el Calb en la defensa del regne contra els normands, contra una invasió de Lluís II el Germànic i contra les dissidències de la noblesa.

Al juny de 859 aconseguí de Carles el Calb a Attigny tres preceptes per a uns indígenes de Septimània i Catalunya: un tal Isembert, un Gomesind de la família vescomtal de Narbona-Rosselló i un Oriol, fill del comte Alaric d’Empúries i nét del comte Berà I. Segons historiadors àrabs, la pau del 857 es trencà el 861, quan un exèrcit sarraí atacà Barcelona, sense prendre-la.

El 862 esclataren de nou les dissidències a l’interior del regne franc, especialment a les regions meridionals, on els nobles aquitans volgueren oposar el rei Carles II el Jove d’Aquitània al seu pare Carles el Calb. En aquesta ocasió Unifred se sumà a la revolta i, acusat de bausia, fou formalment destituït: atribució de béns fiscals del Montseny a un comte Sunyer i al bisbe Frodoí (862).

Perseverà, però, en la revolta i prengué Tolosa, acció en la qual degué morir el comte Ramon I (863), cap de la noblesa fidel a Carles el Calb. El domini sobre la ciutat de Tolosa, que Unifred sabé defensar d’un atac dels normands (864), segurament significà també un cert control sobre el comtat tolosà i el de Carcassona-Rasès, i fins potser els de Pallars i Ribagorça.

Conjugant l’actuació militar i la diplomàcia, el rei Carles el Calb aconseguí finalment d’aïllar el rebel, que a la fi del 864, sentint-se amenaçat, fugí cap a Itàlia, on tenia propietats.

Udalard II de Besalú

(Catalunya, segle XI – 1123)

Vescomte de Besalú (vers 1115-1123). Fill de Pere.

Succeí en el títol vescomtal el seu avi Udalard I, perquè el seu pare havia mort abans que aquest.

Udalard II també morí molt jove, i deixà un fill petit, Pere I, sota la tutela del seu oncle Guillem Ramon de Montcada.

Udalard II de Barcelona

(Catalunya, segle XI – 1077/80)

Vescomte de Barcelona (abans 1041 – 1077/80). Fill i successor del vescomte Bernat Udalard, que va morir quan Udalard II era encara petit; per aquest motiu, el seu oncle Guislabert, què més tard fou bisbe de Barcelona, exercí el vescomtat fins a la majoritat del nebot.

Casat amb Guisla de Balsareny, vídua de Berenguer Ramon I de Barcelona, i mare del comte Ramon Berenguer I, sostingué amb aquest últim un enfrontament, donant així suport a la revolta de Mir Geribert, cosí seu, al Penedès.

Es reconcilià amb ell ja abans de la sentència arbitral dictada per diversos prohoms, entre ells Oliba (1046). Vers el 1070 va assistir a la gran reunió que tingué lloc amb motiu de la promulgació dels Usatges.

A la seva mort el succeí el seu fill Gelabert Udalard.

Udalard I de Besalú

(Catalunya, segle XI – vers 1115)

Vescomte de Besalú (vers 1055 – vers 1115). Fill de Bernat Isarn, senyor del castell de Milany, i d’Amaltruda.

Documentat per primera vegada el 1055, en temps del comte Guillem II de Besalú, que era el seu senyor principal, vers el 1066 jurà fidelitat i prometé ajuda i defensa a Ramon Berenguer I de Barcelona i a la comtessa Almodis, jurament que renovà a Ramon Berenguer II l’any 1078. Repartí els seus serveis i fidelitats entre els comtes de Besalú i els de Barcelona.

Posseí els castells de Mont-ros, Milany i Castelló; segurament pot identificar-se amb l’Udalard Bernat de Milany que signà com a testimoni una escriptura de venda feta a favor de Ramon Berenguer I el 1076 i una de donació feta el 1079 pels germans Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II, on figura com a marmessor de Ramon Berenguer I. Morí poc després de l’expedició del 1114 a les Balears, en la qual, segons Tomic, participà.

Fou casat amb Ermessenda, senyora de Beuda i de Montagut.

Udalard I de Barcelona

(Catalunya, segle X – vers 1014)

Vescomte de Barcelona (vers 985 – vers 1014). Fill i successor del vescomte Guitard. Es casà amb Riquilda, filla de Borrell II.

El 985, arran de la gran expedició d’al-Mansur contra Barcelona, el comte Borrell, que n’era absent, li encarregà la defensa de la ciutat; havent estat capturat, fou conduït a Còrdova amb els captius cristians.

Durant els cinc anys que hi va restar presoner, exercí el vescomtat el seu germà Geribert. Rescatat a mitjan 990, reprengué les funcions vescomtals fins que, a la seva mort, el succeí el seu fill Bernat Udalard.