Avit, Abundi

(Tarragona, segle IV – Catalunya, segle IV)

Escriptor llatí. Sojornà a Jerusalem, on contragué amistat amb Pau Oroni.

Traduí del grec al llatí el llibre de Llucià, sobre la revelació que aquest prevere havia tingut sobre el Sant Sepulcre. És autor de l’obra De translationes corporis Protomartyris Stephani.

Regalà les dues obres a Pau Orosi, transmetent-les amb una epístola d’interès.

Avinyó, Ramon d’

(Catalunya, segle XIII – Lleida, 1327)

Prelat. Fou bisbe de Lleida des del 1324. Hi succeí Ponç de Vilamur.

Tingué una governació curta. El succeí el famós Arnau Sescomes.

Avinyó, Marc d’

(Catalunya, segle XIV – segle XV)

Noble. Fou un dels representants de Jaume d’Urgell durant l’interregne que procedí el compromís de Casp.

Tot just després d’aquest (1412), recusà davant el parlament de Catalunya l’elecció irregular dels compromissaris.

Avinyó, combat d’

(Avinyó, Bages, 16 novembre 1848)

Acció d’armes de la Segona Guerra Carlina, amb victòria de les tropes carlines, manades pel general Tristany, sobre els liberals de Manzano.

Arran d’això Rafael Tristany fou nomenat comte d’Avinyó el 1848 pel pretendent carlí Carles VII. N’ha estat l’únic titular.

Avilés y del Fierro, Gabriel de

(Vic, Osona, 24 març 1735 – Valparaíso, Xile, 19 setembre 1810)

Militar i funcionari de les Índies. Tercer marquès d’Avilés, fill de José de Avilés e Iturbide. Anà aviat a Amèrica com a tinent coronel de dragons (1769). Prengué part en les operacions repressives contra l’aixecament de Tupaj Amaru (1780-81). Arribà a governador de Xile (1796), i a virrei del Río de la Plata (1799) i del Perú (1801).

El seu germà fou José Miguel de Avilés y del Fierro  (Vic, Osona, 1730 – Sevilla, Andalusia, 1784)  Militar i heraldista. Segon marquès d’Avilès, Conquerí Maó en 1782. Deixà a la catedral de Vic un calze i unes canadelles d’or, que no arribaren a destí fins al 1850.

Avilés e Iturbide, José de

(Sevilla, Andalusia, 1683 – Madrid, 1767)

Militar i heraldista. Tinent coronel de dragons de l’exèrcit de Felip V a Catalunya. El 1761 li fou concedit el títol de marquès d’Avilés.

És autor d’un important tractat d’heràldica en dos volums Ciencia heroica reducida a las leyes heráldicas del blasón (Barcelona, 1725).

Fou el pare de José Miguel i de Gabriel de Avilés y del Fierro.

Avià, mestre d’

(Catalunya, segle XIII)

Pintor anònim. Inclòs en l’hipotètic taller de Ripoll.

D’estil neobizantí, és autor del frontal d’Avià (Berguedà) amb escenes de la Verge, que presenta similitud d’estil al de Sant Llorenç (Museu d’Art de Catalunya, Barcelona) i el de Rotgés (Museu de Vic).

Avencó, l’

(Tagamanent, Vallès Oriental)

Veïnat, situat a l’esquerra de la riera de l’Avencó, prop del nucli urbà d’Aiguafreda; l’església de Sant Salvador de l’Avencó, a la dreta de la riera, pertany al terme d’Aiguafreda.

La riera de l’Avencó, afluent, per l’esquerra, del Congost, és formada per la unió de les rieres de Picamena i de la Llobina.

Avenc, l’

(Subirats, Alt Penedès)

Cim (526 m alt) de la serra del Pi de Molló, a les muntanyes d’Ordal, a la partió d’aigües entre l’Anoia i la riera de Ribes.

Avellanosa

(Riner, Solsonès)

Caseriu, a la capçalera del torrent d’Avellanosa, afluent, per la dreta, de la riera de Solsona.