Tarraconense, província eclesiàstica

(Països Catalans)

Demarcació territorial eclesiàstica basada en l’antiga província romana civil de la Tarraconense. Tot i la presència ja al segle III d’un bisbe de Tarragona, Fructuós (o Fruitós), martiritzat el 259, la província no assolí la seva plena estructura fins al període visigòtic.

L’any 516, data de celebració del primer concili provincial, comprenia, a més de la de la capital, Tarragona, les següents diòcesis ja documentades anteriorment: Barcelona (347), Girona (400), Ègara (450), Vic (516), Lleida (516), Empúries (516), Tortosa (516), Urgell (527), Roses (segle V), Saragossa (254-58), Calahorra (306 o 457), Osca (527), Tarassona (549), Pamplona (589), Oca (Burgos) Amaia i Segia (vall de l’Ebre) i Alesanco o Alisana (Rioja), conegudes aquestes darreres per notícies posteriors.

També hi havien pertangut Menorca (418), Mallorca (483) i Eivissa (483), bé que al segle V depenien de Sardenya, que era el cap del regne dels vàndals; València (527-547) durant el segle VI estigué unida a la Tarraconense, però al segle següent passà a la Cartaginense.

La invasió àrab revestí una particular violència a la província de Tarragona i fou causa de la desaparició de la capital (vers el 715) i amb aquesta la desorganització religiosa de la província.

En iniciar-se la recuperació del país amb la restauració o nova recuperació de les primeres diòcesis catalanes, Urgell (restaurada després d’una petita interrupció al segle VIII), Girona (785), Barcelona (801) i Osona o Vic (880) s’uniren a la metròpoli de Narbona que no havia sofert cap interrupció.

A despit d’aquesta unió no es perdé mai el record de l’antiga província Tarraconense, com ho prova l’intent secessionista d’Esclua d’Urgell (886-892), que donà origen a una nova diòcesi al Pallars, i l’intent de l’abat Cesari de Santa Cecília de Montserrat (951-976). L’efímer intent de restauració de la província promogut pel comte Borrell de Barcelona i el bisbe Ató de Vic (970) no arribà a cap concreció a causa de l’assassinat de l’arquebisbe Ató el 971.

La restauració de la metròpoli de Toledo (1086) amb la seva primacia, a la qual el papa incloïa la província Tarraconense, donà peu al bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà per intentar-ne la restauració, cosa que obtingué del papa Urbà II (1089) contra la promesa de restaurar la ciutat de Tarragona.

El 1090 intentà la conquesta de la ciutat i amb ella el papa concedí la dignitat arquebisbal i el pal·li a Berenguer Sunifred, que passà a ésser el primer arquebisbe de la província restaurada, tot i que la recuperació de la ciutat no s’arribà a dur a terme. Alhora s’intentà també de restaurar la primacia de Tarragona, amb l’oposició de Toledo.

Les pressions polítiques deixaren la qüestió sense solucionar i Tarragona romangué supeditada a l’arquebisbe de Toledo, no en qualitat de primat sinó de legat papal. Mort el primer arquebisbe (1099), es mantingué la província en qualitat de seu vacant fins que el papa concedí el títol arquebisbal i el pal·li a Oleguer, bisbe de Barcelona (1118).

Mort Oleguer (1137), continuà la successió arquebisbal i s’organitzà la província, en la qual s’inclogueren les seves antigues diòcesis que s’havien restaurat. En un privilegi del papa Anastasi IV (1154) figuraven les diòcesis de Barcelona, Girona, Urgell, Vic, Lleida (1149), Tortosa (1148), Saragossa (1118), Osca (1095), Pamplona (1023), Tarassona (1120) i Calahorra (1049). La diòcesi de Burgos, creada l’any 1068 com a continuació de l’antiga diòcesi tarraconense d’Oca, fou declarada exempta el 1095.

El 1230 s’integraren a la província la diòcesi de Mallorca i el 1238 la de València; aviat arribà a comprendre les diòcesis de tots els Països Catalans, excepte la d’Elna, que depenia de Narbona.

L’any 1318 tingué lloc la primera desmembració de la Tarraconense amb la creació de la província eclesiàstica de Saragossa, a la qual s’uniren les diòcesis d’Osca, Tarassona, Calahorra i Pamplona i la de Sogorb-Albarrasí, que pertanyia a la província de Toledo; també s’intentà de crear per a aquesta nova província les noves diòcesis de Jaca, Terol i Xàtiva, per a les quals el rei Jaume II de Catalunya-Aragó proposà bisbe, però que no acceptà el papa Joan XXII.

A la província Tarraconense li restaren les diòcesis de Girona, Vic, Urgell, Barcelona, Lleida, Tortosa i València. La de Mallorca fou declarada exempta el 1232. El rei proposà la creació de noves diòcesis -Besalú i Cervera-, però el papa no hi accedí.

El 1470 el papa Pau II concedí l’exempció a la diòcesi de València vinculant-la personalment al cardenal Roderic de Borja, el qual el 1492 aconseguí que fos creada una província eclesiàstica valenciana, a la qual s’uniren les diòcesis de Cartagena i Mallorca i, més tard, les d’Oriola (1564) i Sogorb (1577).

El bisbat d’Elna, que el 1511 s’havia separat de la província de Narbona, s’uní el 1564 a la província Tarraconense i hi estigué unit fins el 1678. També se li uní la nova diòcesi de Solsona el 1593. La Tarraconense tenia així a la fi del segle XVI nou diòcesis (Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Vic, Tortosa, Urgell, Solsona i Elna).

El 1782 se li uní la nova diòcesi d’Eivissa, que en ésser suprimida pel Concordat del 1851 s’uní a Mallorca i passà així a la província de València. Finalment el 1964 fou erigida en arquebisbat la diòcesi de Barcelona, sense cap diòcesi sufragània i unida immediatament a la Santa Seu. La província Tarraconense comprèn ara les diòcesis de Tarragona, Girona, Lleida, Solsona, Tortosa, Urgell i Vic.

Com a cap de la província eclesiàstica, la ciutat de Tarragona fou des de 1146 la seu dels concilis provincials, uns cent cinquanta, que formen la sèrie conciliar provincial de molt la més important de totes les províncies hispàniques. Té un tribunal d’apel·lació i el seu seminari fou erigit en universitat pontifícia, com la resta de seminaris metropolitans del país, entre el 1897 i el 1934.

Els concilis provincials de la Tarraconense presenten una primera etapa que comença el 516 sota l’impuls de Cesari d’Arle, però aviat es veieren reduïts per l’absorció centralitzadora dels concilis de Toledo. Després de la restauració del país sota els francs es reuniren alguns concilis a Barcelona, Vic i Roda, quan el metropolità de Narbona es trobava present al país per solucionar afers concrets o promulgar paus i treves, com en el cas de Vic.

El pas dels legats papals, a l’època de la reforma gregoriana, féu escollir la ciutat de Girona com a centre dels concilis de reforma entre el 1068 i el 1117, fins que la creixent importància de Barcelona i la prompta restauració de Tarragona desplaçà el centre a la ciutat arxiepiscopal i primada.

La sèrie conciliar de la Tarraconense, restaurada ja la província, es pot dividir en quatre etapes: la primera arrenca del concili de Lleida del 1229, reunit pel legat papal Joan Halgrin, que en aplicació dels decrets del concili IV del Laterà (1215) manà la celebració d’un concili anual, obligació que, tot i que no se seguí al peu de la lletra, fou causa d’una continuada celebració de concilis. En crear-se vers el 1318 la província eclesiàstica de Saragossa deixaren d’assistir-hi els bisbes d’Aragó i de Navarra.

La segona etapa (1455-76) correspon bàsicament al temps de l’arquebisbat de Pero de Urrea, en una època marcada per la guerra contra els turcs i la guerra civil catalana. La tercera (1517-60) comprèn 26 concilis celebrats a Tarragona i Barcelona. El darrer període (1564-1859) comprèn uns 40 concilis i s’acaba pràcticament el 1757, bé que l’arquebisbe Costa i Borràs intentà de reunir un concili el 1859.

Els nous corrents de centralització entorn de Roma i la situació política del país clogué la sèrie de concilis de Tarragona fins el 1995, que se celebrà de nou. Hi prengueren part els bisbes de les set diòcesis de la província eclesiàstica. Tot i el canvi que comportà en termes de recuperació de la identitat de l’Església catalana, Roma condicionà el reconeixement del concili (1996) a la supressió de les declaracions més explícitament nacionals de les resolucions.

El contingut doctrinal d’aquests concilis és molt ampli i varia segons l’època (heretgies, pau i treva, celibat, reforma de costums, sagraments, subsidis, beneficis, béns eclesiàstics, predicació, seminaris, etc, i, en el del 1995, hom debaté qüestions com el celibat opcional o l’ordenació de les dones). Molts d’ells romanen inèdits.

Un pensament sobre “Tarraconense, província eclesiàstica

  1. Retroenllaç: Tarragona, arquebisbat de | Dades de Catalunya

Respondre

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s