(Solivella, Conca de Barberà, segle XVI – )
Jurisdicció senyorial concedida el 1599, en caràcter ple (civil i criminal), al menor Simó Berenguer de Llorac i Castelló.
Passà als Vilalba, òlim Meca, senyors de Guspí, i als Despujol, marquesos de Palmerola.
(Tordera, Maresme, 1745 – Madrid, 1793)
Metge i botànic. Membre numerari de l’Acadèmia de Ciències Naturals i Arts de Barcelona i de l’Acadèmia Mèdica Matritense.
Autor de la Disertación sobre el sen de España (1774) i publicà a Madrid, en tres volums, un tractat titulat Observaciones de las eficaces virtudes nuevamente descubiertas o comprobadas de varias plantas (1787-90).
Ruiz y Pavón li dedicaren un gènere de compostes americanes.
(Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà)
Priorat cistercenc (Santa Maria de Solius), filial de Poblet, instal·lat a l’antiga església parroquial de Santa Agnès del poble de Solius.
El fundaren el 1967 quatre monjos de Poblet, que s’instal·laren provisionalment a l’antiga rectoria. El 1969 construïren l’actual edifici monàstic, senzill i funcional i l’antiga residència s’adaptà a hostatgeria i lloc d’acolliment de grups que desitgessin de passar-hi uns quants dies de silenci i pregària.
La comunitat, de 10 membres, viu del petit nucli de terra annexa a l’església i d’un taller d’enquadernació.
(Santa Cristina d’Aro, Baix Empordà)
Poble disseminat, situat a la dreta del Ridaura, uns 2 km a ponent de Santa Cristina. Prop seu, en una elevació, s’aixequen les ruïnes de l’antic castell de Solius.
El lloc ja és esmentat al segle X; l’església parroquial de Santa Agnès, i posteriorment el castell, foren de la jurisdicció del monestir de Sant Feliu de Guíxols.
El 1967 s’establí a la parròquia el monestir de Solius.
(Catalunya, 1904)
Novel·la de Víctor Català, considerada per la crítica com la seva obra mestra.
La protagonista, la Mila, segueix el seu marit, Maties, cap al cim de l’alta muntanya, on hi ha l’ermita de Sant Ponç. En Maties ha portat la seva dona enganyada tant per la llunyania i la dificultat d’accés a l’ermita com per l’ofici d’ermitans que hi tindran. La descripció de l’alta muntanya pren un lloc preponderant en la narració; aquesta dóna la dimensió de la solitud de la Mila. El tema de la novel·la és la tràgica impotència de la protagonista per a establir un lligam profund d’amor amb els éssers que la volten.
Aparegué en forma de novel·la a terminis a “Joventut” del 19 de maig de 1904 al 20 d’abril de 1905. Tingué un èxit esclatant, amb les consegüents edicions successives fins a la del 1909. En els jocs florals de Barcelona d’aquest mateix any obtingué el premi Fastenrath. No fou editada de nou fins el 1945.
Malgrat que l’escriptora oferí d’escriure un recull de contes, l’editor preferí una novel·la. Caterina Albert planejà la novel·la en vint capítols.
És un drama rural, un conte, una narració curta, amb el ritme deliberadament alentit per la intromissió de dos elements: d’una banda, una acurada, reiterativa i minuciosa anàlisi dels sentiments de la Mila; d’altra banda, la narració s’alenteix amb les contalles del pastor.
Gran part del seu èxit derivava de la seva singularitat. Els crítics, que es posaven d’acord quant a la seva excelsitud, no s’hi posaven quant a les seves coordenades estètiques. Sabien, això sí, que no podia ésser comparada a cap de les grans novel·les dels seus contemporanis. La solució és considerar la narració no com una novel·la, sinó com un gran poema en prosa. I, precisament per això, deduir que els personatges no són persones, sinó símbols.
Allò de què no hi ha dubte, i que el crític havia de trobar, és el tractament tipificador dels personatges que no són la Mila, un tractament més propi del conte que de la novel·la, que no cerca l’ambigüitat de la persona concreta, sinó l’essencialitat de l’esquema humà.
L’èxit novel·lístic aconseguit amb aquesta obra no es tornà a produir.
(Alt Urgell)
Nom oficial del municipi de les Valls d’Aguilar, després de l’agregació (1969) dels de Taús, la Guàrdia d’Ares i Castellàs.
(Barcelona, 10 juny 1873 – 1 setembre 1873)
Periòdic. Era publicat per un grup d’exiliats francesos que s’autodenominaren Comité de Propaganda Revolucionaria Socialista de la Francia Meridional.
Defensà principis internacionalistes insurreccionalistes.
(Barcelona, 3 agost 1907 – 1911)
Unió de societats obreres. Sembla haver estat una mena de resposta a la formació de la Solidaritat Catalana. En tot cas, en la seva organització prengueren part tant anarquistes com socialistes, nous sindicalistes i vells republicans.
La reorganització de la Unió Local de Societats Obreres existent a Barcelona fou empresa pel juny de 1907, i el 25 de juliol hom publicà un manifest -programa signat per 36 societats que aviat havien d’ésser prop de 60-.
Sobresortí especialment la proclamació d’una neutralitat envers les concepcions polítiques dels possibles adherents, per a possibilitar la unió de tots els treballadors i llur “acció econòmica”. És obligat de veure-hi una relació amb el sindicalisme revolucionari francès i el seu caràcter economicista i pragmàtic.
I cal afegir que tant els socialistes com els anarquistes que havien de col·laborar-hi eren en un cert sentit no ortodoxos, elements prosindicalistes d’ambdós corrents, cosa que es manifestà indirectament en els congressos internacionals respectius de Stuttgart i Amsterdam de l’agost de 1907.
Per la part socialista cal destacar en aquest sentit Antoni Badia i Matemala i Antoni Fabra i Ribas; Josep Prat, Anselmo Lorenzo i, sobretot, Tomàs Herreros foren potser els dirigents anarquistes que més afavoriren l’aproximació al nou sindicalisme.
La federació local barcelonina assolí un desenvolupament segur i féu aparèixer com a òrgan de premsa “Solidaridad Obrera”. Actuaren com a secretaris Antoni Colomé, Badia i Matamala i Jaume Bisbe. Després, una assemblea celebrada a Badalona el 25 de març de 1908 decidí la convocatòria d’un Congrés Obrer de Catalunya, que efectivament se celebrà a Barcelona en 6-8 de setembre de 1908.
Hom constituí llavors la Confederació Regional de Societats de Resistència Solidaritat Obrera, amb delegacions d’unes 110 societats obreres, la gran majoria de la província de Barcelona.
Hi hagué una presència en massa dels caps socialistes catalans (Badia i Matamala, Fabra i Ribas, Josep Comaposada, Josep Floresví, etc.) i es produí un equilibri de forces amb els anarquistes (Rossend Vidal, Tomàs Herreros, M.V. Moreno, Jeroni Farré, Josep Rodríguez i Romero), que es reflectí en uns acords ambigus: l’acceptació de la tàctica de l’acció directa no havia d’impedir l’adopció d’altres accions si ho determinaven les circumstàncies.
En el consell directiu de la nova organització hi hagué també un cert equilibri entre socialistes (Badia i Matamala), sindicalistes (com Josep Roman, que fou elegit secretari general) i anarquistes (Tomàs Herreros). Aquesta entesa permetria guanyar el combat contra la influència lerrouxista dins la Solidaritat Obrera (afer de La Neotipia) i assolir un ràpid desenvolupament numèric (15.000 adherents a mitjan 1909).
D’altra banda, l’esclat dels fets de la Setmana Tràgica ajornaren els treballs ja iniciats pel juny de 1909 per preparar un segon congrés que hom volia d’àmbit estatal. Les creixents tensions entre socialistes i anarquistes acabaren amb la marginació dels primers vers l’estiu del 1910, en què accedí a la secretaria general Josep Negre.
Finalment, el congrés d’octubre-novembre de 1910, celebrat a Barcelona, decidí la fundació de la Confederació Nacional del Treball.
(Catalunya, 1958 – 1983)
(SOC) Central sindical. Fundada en la clandestinitat, com a confederació de sindicats d’activitats (arts gràfiques, tèxtil, metall, etc), amb estructuració territorial, a partir de plataformes obreres cristianes. El seu camp d’acció fou el Principat de Catalunya, si bé cercà la coordinació amb altres centrals dels Països Catalans.
Present a l’Organització Internacional del Treball des del 1964 i membre de la Confederació Mundial del Treball des del 1959, alguns dels seus membres, juntament amb independents, crearen el curs 1964-65 l’Escola Professional del Clot, a Barcelona, la primera dels Països Catalans.
Nacionalista i socialista autogestionària, però independent de qualsevol opció política concreta, ha tingut com a secretari general Xavier Casassas i Miralles, i una implantació considerable en el sector de serveis (sanitat, banca, ensenyament, comerç, hoteleria).
Sense perdre la seva identitat, el 1980 s’integrà en la Confederació Sindical dels Treballadors de Catalunya.
(Girona, 11 febrer 1906 – Catalunya, 1909)
Moviment unitari. Aliança de caràcter catalanista entre diversos partits i grups polítics: Unió Republicana, Lliga Regionalista, Catalunya Federal, Centre Regionalista Català, Unió Catalanista, carlins i altres prohoms en principi no pertanyents a cap partit.
Fou constituïda amb la finalitat d’ajuntar totes les forces catalanes en un front únic per tal d’aconseguir l’autonomia de Catalunya i presentar-se a les eleccions convocades per Maura després d’haver dissolt les corts. Es formà una comissió i un comitè executiu en el qual hi havia representats tots els partits; Salmerón en fou elegit president. A les eleccions la Solidaritat triomfà enfront de Lerroux, i aconseguí 41 de les 44 actes.
Els capdavanters de la Solidaritat (Cambó, Puig i Cadafalch, Sunyol, etc, que havien estat elegits diputats pel districte de Barcelona) exposaren a les corts els punts principals del seu programa: reconeixement de la personalitat regional de Catalunya, llibertat municipal i derogació de la llei de jurisdiccions.
Aviat, però, la gran força política que havia pres la Solidaritat va decaure, bé per les diferències ideològiques internes dins de principis tan generals com els que havien fet possible la coalició, o bé per la preponderància de la Lliga.
Tanmateix, el projecte de Reforma de l’Administració Local presentat per Maura va posar en tensió aquestes diferències; d’una banda la Lliga donava suport al projecte per la seva actitud pràctica d’aprofitar tot allò que fos un pas en la consecució de la veritable autonomia catalana; d’altra banda, els nacionalistes republicans, representats per Sunyol, amb la seva actitud doctrinària s’oposaven al projecte perquè només solucionava en part el problema català.
La mort de Salmerón (1908) i la renúncia de Macià obligaren a convocar noves eleccions per cobrir les vacants, que foren més nombroses encara per les renúncies de Sunyol i Junoy. Les eleccions foren el primer entrebanc fort per a la Solidaritat: només aconseguí l’acta d’Albó contra les tres aconseguides per Lerroux i els seus seguidors.
L’any 1909, a les eleccions municipals, tornà a ésser derrotada pels lerrouxistes. La força de Solidaritat s’anava esvaint. La Setmana Tràgica (juliol 1909) demostrà la desfeta total.
Només la Lliga es mantenia forta dins l’àmbit català. La seva política pragmàtica, orientada a la consecució d’institucions pròpies, culminà en la creació de la Mancomunitat presidida per Prat de la Riba.
Dades de Catalunya i dels Països Catalans 