Nom adoptat el 1937 per a poble de Sant Privat d’En Bas.
Arxius mensuals: Desembre de 2020
Puig-rodon
(Campdevànol, Ripollès)
Antic poble i parròquia (Sant Quintí, popularment Quentí), a l’extrem occidental del terme, a 1.122 m alt.
La parròquia fou donada pel comte Bernat II de Besalú al monestir de Ripoll (1096), del qual depengué sempre.
Resta part de l’església romànica (segle XII), ampliada posteriorment. En depenia com a sufragània Sant Pere d’Auira.
Puig-reig, monestir de
(Puig-reig, Berguedà)
Antic monestir (Sant Julià de Puig-reig), probablement de filiació benedictina, esmentat des del 1028.
Hom ha suposat que podia ésser la reminiscència d’una casa monàstica anterior a l’època islàmica, però no ha estat localitzat (el 1212 existia una masia anomenada Sant Julià).
Puigredó, Miquel de
(Catalunya, segle XIV – Esglésies ?, Itàlia, segle XIV)
Militar.
Participà a l’expedició de l’infant Alfons per conquerir Sardenya. Concorregué al penós setge de la vila d’Esglésies, del 30 de juny de 1323 al 7 de febrer de 1324.
Fou un dels tres capitans de companyia deixats al front dels 200 homes que restaren de guarnició a la plaça, un cop ocupada aquesta.
Puigpiqué i Raurich, Francesc
(Manresa, Bages, 29 març 1861 – Barcelona, 12 gener 1943)
Farmacèutic.
Membre de l’Acadèmia de Medicina i Cirurgia i president del Col·legi de Farmacèutics de Barcelona.
És autor, entre altres obres, de Los alimentos, sus alteraciones y falsificaciones (1895), Importancia social de la farmacia (1899), Corrientes terapéuticas (1901) i Modo de evitar la elaboración de especialidades extranjeras en España (1902).
Puigpardines, Galceran de
(Grècia, segle XIV)
Noble de la Grècia catalana. Era un dels senyors feudals més poderosos del territori.
Devers el 1380 tenia les senyories de Karditza i Atalanti, a la Beòcia. Poc després les seves possessions sucumbiren davant la gran invasió de les companyies navarreses.
S’havia destacat entre els partidaris de reconèixer la sobirania directa del rei Pere III el Cerimoniós.
Era el germà gran de Francesc de Puigpardines (Grècia, segle XIV) Noble. Devers el 1380 vivia amb el seu germà a les seves possessions de la Beòcia. El secundà en l’actitud de reconèixer la sobirania de Pere III sobre els territoris grecs de domini català.
Puigpardines, Berenguer de
(Catalunya, segle XV)
Personatge imaginari.
Suposat senyor del castell de Puigpardines, al vescomtat de Bas, prop de Sant Privat, presentat com a autor d’una fantasiosa crònica d’interès nobiliari, titulada Sumari d’Espanya, que vol aparèixer com a escrita per inducció del comte Ramon Arnau Berenguer, que caldria identificar amb Ramon Berenguer III (1093-1131), i que en realitat fou redactada vers la fi del segle XV.
Puigpardines
(la Vall d’En Bas, Garrotxa)
Poble, situat al sud-est de Sant Privat d’en Bas, a la dreta del Gurni.
A l’antiga església de Santa Maria de Puigpardines, cedida el 1108 pel bisbe Bernat Umbert de Girona i per la vescomtessa Ermessenda, muller d’Udalard Bernat de Milany, els canonges de Santa Maria de Manlleu fundaren el priorat de Puigpardines, pabordia canonical regida per un canonge paborde o prepòsit; tenia només un o dos preveres i algun servent. Fou famosa l’anomenada Confraria d’En Bas, establerta en aquesta església, que agrupava nobles i pagesos (segles XIII-XIV).
Des del segle XV no hi residí cap canonge i a partir del 1592 esdevingué simple parròquia rural, aviat convertida en sufragània de la de Sant Privat d’En Bas.
Resta part de l’església romànica (segle XII), molt malmesa pels terratrèmols del segle XV i ampliada amb dos cossos i un absis renaixentista pobre.
Puig-oriol
(Lluçà, Osona)
Antiga vil·la rural i actual masia (ampliada i modificada el segle XVIII) que ha donat nom al poble i parròquia de Santa Eulàlia de Puig-oriol, a ponent del nucli de Lluçà.
Esmentada ja el 905, fou donada pels senyors de Lluçà al monestir de Lluçà, que en féu centre d’una de les seves batllies (n’eren batlles naturals els hereus del mas).
Puigmoltó, Berenguer de
(Catalunya, segle XIII)
Cavaller.
Per l’abril de 1296, encesa la guerra amb Castella, es portà heroicament al victoriós assalt al castell d’Alacant, on entrà el primer, protegint en la lluita la persona del rei Jaume II, que el seguia i al qual s’havia avançat tot just abans de l’entrada. El monarca el nomenà governador de la fortalesa conquerida.
El 1309 participà a l’expedició contra Almeria dirigida pel rei.
Dades de Catalunya i dels Països Catalans 