Palau i Català, Melcior de

(Mataró, Maresme, 15 octubre 1842 – Madrid, 2 març 1910)

Enginyer, poeta i publicista. Cursà la carrera d’enginyer de camins, canals i ports, i la de lleis.

Fou enginyer en cap de la diputació provincial de Barcelona, des del 1892. Ocupà la càtedra de geologia i paleontologia de l’Escola Especial de Camins, Canals i Ports, de Madrid.

Conreà la literatura, en castellà, i el 1908 ingressà a la Real Academia Española. Alternà els escrits tècnics i els de caràcter literari, i fou col·laborador a diverses revistes i periòdics espanyols, francesos i italians.

És autor de Carreteras-tranvías (1874), Poesías (1876), Horas de amor (1877), Verdades poéticas (1879), Geología aplicada (1880), Acontecimientos literarios. Impresiones y notas bibliográficas (1888-96, recull de crítica literària), Cantares (1904), La Ciencia como fuente de inspiración poética (1908), discurs d’ingrés a l’Academia Española, El libro de los cantares (1909) i féu la traducció castellana de L’Atlàntida de Verdaguer (1878).

En català li foren editades pòstumament Poesies (1914) i Poesies catalanes (1917).

Fou germà de Bonaventura de Palau i Català (Catalunya, segle XIX – segle XX) Advocat. Ocupà els càrrecs de secretari de la junta de carreteres de Catalunya, de la Diputació Provincial de Barcelona i del Consell de la Província.