(Catalunya, segle XII)
Magnat.
El 1134 fou un dels nobles que prometeren d’ingressar per un any a l’orde del Temple.
Figura en alguns documents de govern importants entre els anys 1132 i 1157, com a conseller del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona.
(Catalunya, segle XII)
Magnat. Fou figura destacada durant tot el govern del comte Ramon Berenguer IV de Barcelona i formà part del seu consell bastant sovint.
El seu nom figura a una desena de documents de govern importants entre el 1134 i el 1160.
El més transcendent és el del privilegi d’instauració i dotació inicial de l’orde del Temple (1143).
(Catalunya, segle X – segle XIII)
Llinatge de magnats feudals. Senyors dels termes dels castells de Lluçà i de Merlès des de la fi del segle X.
Pel castell de Lluçà eren feudataris del casal de Barcelona, i pel de Merlès, dels comtes de Besalú, com a senyors de part del Berguedà.
El primer membre sembla ésser un Eissó de Lluçà (977); la genealogia es pot seguir a partir del seu possible fill:
Sunifred (I) de Lluçà (Catalunya, segle X – 988) Es casà amb Engúncia. Foren fills seus:
Guisla de Lluçà (Catalunya, segle X – 1026) Muller de Bernat I, vescomte de Conflent.
Guissad de Lluçà (Catalunya, segle X – 1006) Era casat amb Oda de Besora. Inicià una època d’enaltiment del llinatge, que continuà el seu possible nét:
Sunifred (II) de Lluçà (Catalunya, segle XI – 1063) Marit d’Ermessenda de Balsareny; foren pares de Berenguer Sunifred. Usurpà béns de l’església. Aquest fet l’enfrontà amb el famós abat i bisbe Oliba, oncle natural de la seva muller.
(Senterada, Pallars Jussà)
Poble (748 m alt), situat a l’esquerra del Flamicell, aigua amunt del congost d’Erinyà, a l’extrem meridional de la vall Fosca.
Havia estat dels comtes de Pallars.
(Catalunya, segle XII – 1164)
Músic.
Escriví organa a veus, contemporanis del repertori de Sant Marçal de Llemotges i anteriors al de l’Escola de Notre-Dame de París.
Actuà a la catedral de Tarragona.
És l’únic nom d’un compositor català conegut d’ars antiqua. No s’ha conservat cap obra seva.
(Barcelona, 11 setembre 1906 – 15 desembre 1973)
Arqueòleg.
Especialista en ceràmica, conservador de ceràmica dels Museus d’Art de Barcelona (1950-64), enriquí considerablement el nou Museu de Ceràmica de Barcelona (creat el 1964), del qual fou nomenat director.
Féu nombroses excavacions i viatges d’investigació a la Península Ibèrica.
Entre les seves publicacions, algunes en col·laboració, cal citar: Cerámica catalana decorada (1949), Aragón-Muel (1952), La cerámica de Teruel (1962) i Cerámica medieval española (1967).
Fou membre de la Spanish Society of America i de l’Acadèmia Internacional de Ceràmica.
(Mataró, Maresme, 14 novembre 1921 – 27 agost 2017)
Historiador i escriptor.
Ha publicat diversos articles d’investigació històrica i ha defensat la data de 1378 com la del primer fogatge o cens realitzat a Catalunya, contra la tesi que defensava la de l’any 1359.
És autor de l’obra, en dos volums, La ciutat de Mataró (1959-61), així com de Mataró 1680-1719: pas de vila a ciutat i a cap de corregiment (1966), Carta a Veracruz (1974) i Tràfic colonial, bloqueig marítim i comerç de neutrals (1986), entre d’altres.
(Barcelona, 17 desembre 1947 – )
Filòsof i crític literari. Professor de la Universitat de Barcelona i membre del Col·legi de Filosofia i de l’Institut d’Humanitats.
És autor de llibres sobre estètica, teoria literària i filosofia: Por una estética egoista (1978), Ideología y metodología del diseño (1979), Francesc Todó (1983), El sentit i la forma: assaig d’estètica (1990) i Teoria literària (1997), entre d’altres.
Destacà també per les seves traduccions, especialment de l’alemany, i per l’edició de clàssics de la literatura.
(Barcelona, 7 agost 1917 – 2 agost 1987)
Pintor. Format amb Josep Mestres i a Llotja.
Es presentà el 1951 a la sala Argos de Barcelona, i immediatament ja féu una exposició individual a París.
El seu estil és una síntesi d’expressionisme i ingenuisme.
Guanyà, entre altres premis, la medalla d’or de la diputació de Mallorca.
(Barcelona, 7 novembre 1926 – 17 octubre 2003)
Metge i escriptor. Fundador del Centre d’Influència Catòlica Femenina i del jurat del premi de la Lletra d’Or.
Conferenciant i publicista, s’ha dedicat a tasques de divulgació, mitjançant la premsa i la ràdio, de temes mèdics, literaris i sobre caracterologia de l’infant.
Escriptor fecund, ha publicat Mals pensaments a favor de l’home (1962), la biografia Agustí Pedro Pons (1964), Diabetis (1992), i ha col·laborat en el llibre Diabetologia: anàlisi clínica (1999).
Fou professor en diverses institucions pedagògiques.
El 1993 rebé la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.
Dades dels Països Catalans 