Arxius mensuals: Octubre de 2018

Arenys de Mar, Hilari d’

(Arenys de Mar, Maresme, 1889 – Barcelona, 15 gener 1976)

(Josep Puig i Bosch)  Escriptor i frare caputxí. La seva producció literària és molt extensa i comprèn una quarantena d’obres de poesia, teatre, narració, biografia, pietat, prosa literària i divulgació cultural.

Entre els quals destaquen: Nostres cançons (1916), Alba de Pasqua (1924), Nadal (1924), Camperola (1924), …el meu poble (1924), Poema pastoral (1925), Les eixides (1928), La Vall de Núria (1929), Els Germans de sant Francesc (1929), Cançons de Nadal i de Pasqua (1931), La nostra mar (1947), Primer llibre de goigs, Del camp i de la terra (1952), El pessebre de sant Francesc (1953), Santa Clara d’Assis (1956), El sol i la vida (1958) i La Vall sagrada de Núria (1961).

Són molt remarcables els seus estudis sobre goigs. N’ha publicat uns dos-cents de solts.

Arenys, Pere d’ *

Veure> Pere d’Arenys  (cronista dominic, segles XIV-XV).

Arenys, els

(Pont de Bar, Alt Urgell)

Caseriu de l’antic municipi de Toloriu, situat a la confluència del torrent de Barguja amb el Segre, a l’esquerra d’aquest riu.

Arenyo, serra d’

(Naut Aran / Viella, Vall d’Aran)

Serra (2.522 m alt) que separa els antics termes de Bagergue, Gessa i Vilac.

Areny i de Vilanova de Perves, Feliu d’

(Catalunya, segle XVII – segle XVIII)

Noble. Fou partidari de Carles d’Àustria durant la guerra de Successió. Com a ajudant del príncep Jordi de Darmstadt, lluità des del començament al front de Lleida.

El 1706 formà part del contingent lleidatà que es replegà al pla de Barcelona per contribuir a la defensa de la capital contra l’ofensiva borbònica. Li fou encomanada l’agrupació de voluntaris a la conca de Tremp. Es mostrà molt actiu al front establert sobre la ratlla d’Aragó.

El 1707 féu mostres de gran coratge a la presa d’Areny. Carles d’Àustria li concedí aleshores el grau de coronel i el títol de comte d’Areny de Vilanova. També destacà molt, dins el mateix any, a la dura acció de Benavarri.

El 1713, escèptic respecte de les possibilitats de resistència, es retirà.

Areny i de Queralt, Francesc d’

(Catalunya, segle XVII – Moià ?, Moianès, segle XVIII)

Baró de Claret. Actuà com a capità de la Coronela de Barcelona durant el setge francès de 1697. Era tinent coronel de cavalleria en temps de Felip V de Borbó. Abraçà la causa de Carles d’Àustria i es passà als aliats. Fou nomenat coronel el 1706.

Actuà especialment als fronts de Lleida i de la conca de Tremp, col·laborant amb Feliu d’Areny. El 1707 rebé el títol de comte. El 1713 restà al marge del darrer procés de resistència a ultrança, i es retirà a Moià.

Areny de Vilanova, comtat d’

(Catalunya, segle XVIII)

Títol concedit per l’arxiduc Carles d’Àustria a Feliu d’Areny i de Vilanova de Perves, únic titulat.

Areny, comtat d’

(Catalunya, segle XVIII – )

Títol concedit el 1707 per l’arxiduc Carles d’Àustria a Francesc d’Areny i de Queralt, tercer baró de Claret.

Actualment és vinculat als Montojo.

Areny, cingle de l’

(Navès, Solsonès)

Gran espadat, que domina la vall del Cardener, límit occidental de l’altiplà de Busa.

El camí de Sant Llorenç de Morunys a Busa ascendeix a l’altiplà pel grau de l’Areny.

Arenós, Jaume d’

(País Valencià, segle XV – Barcelona, després de 1472)

Noble. Fill gran de Jaume. En 1464, amb els seus germans Joan i Pere, fou empresonat per ordre de Joan II el Sense Fe a la torre de Torrent, sota la custòdia de Pere Ciscar. Aconseguiren escapar i fugir a Castella.

D’allí passaren a Catalunya, on es posaren al servei de Pere de Portugal, el qual envià Jaume d’ambaixador a Borgonya, el 1465. El 1472, al final de la guerra, Jaume i els seus germans hagueren de sotmetre’s, a Barcelona, a Joan II. Encara que no sofrí represàlies, veié rebutjats els seus intents de la baronia d’Arenós, n’ocupà una bona part, incloent Vilaformosa.

La reacció del monarca fou immediata. El governador de València hagué de mobilitzar un petit exèrcit per sotmetre Jaume d’Arenós. Aquest es féu fort a la Mola de Vilaformosa, mentre altres fidels seus es tancaven als castells de Vilamalefa i de Lludient.

Després d’una resistència molt dura i cruenta, fou vençut i pres. El conduïren a Barcelona, on rebé condemna a mort per rebel·lia i fou executat.